Qui sóc?

10994585_10205580380056051_2147258862712921408_nEm dic Patxi Ocio Casamartina i vaig nèixer a Sabadell l’any 1989. Amb una trajectòria de llargues tardes de Playmobils i construint naus espacials de Lego, de gran em vaig llicenciar en Història de l’Art (UAB, 2012) i actualment curso un doctorat sobre la salvaguarda del patrimoni artístic del Vallès Occidental durant la Guerra Civil.

Curiós de mena i amb una mirada que tendeix a copsar els petits detalls de la vida, a veure les coses des d’una perspectiva diferent a la que ens tenen acostumats i unint a tot això unes dosis d’imaginació, des de fa uns anys que m’agrada retratar el què veig.

No m’agrada autodefinir-me “fotògraf” ja que, a part de no ser-ho, les meves fotografies tenen poc de tècnica mecànica i més de mirada. Per tant prefereixo presentar-me com a “copsador”, persona que retrata part del què veu sense necessitat d’alterar massa la imatge.

 

GUOITATU:

El mot Guoitatu… és una paraula inventada alhora de firmar les meves fotos. Neix del verb “guaitar” (mirar) unit al “tu”, guaita, tu! i canviant una “a” per una “o” i acabant amb els tres puntets suspensius que no diuen res i alhora ho poden dir tot.

 

TEMÀTICA:

De totes les fotografies que vaig fent en poden sortir tres famílies ben diferenciades de la resta:

Guoita’ls!: fotografies amb ninotets a escala H0 (pintats a mà en les tardes plujoses)  que estableixen diàleg amb objectes del nostre entorn.

Guoitart, art de carrer: retalls de taques en parets, guixades, textures, etc… que un cop enquadrades en el visor de la càmera i modificant-ne lleugerament els colors esdevenen veritables quadres d’art abstracte.

Iconoclasmes: sèrie de fotografies on em fixo en els cartells de la via pública, en com estableixen certs lligams entre ells, en el pas del temps quan el paper s’envelleix i decau o, simplement, quan queden estripats.